Un llarg camí

Un llarg camí fou el que dugué el cognom Ibáñez/Ivànyes al nostre poble, el de la conquesta i repoblació de les terres dominades pels hispanomusulmans.

A partir de la zona d'escassa llatinització, que envoltava les terres de parla basca, comentada en l'entrada anterior dedicada a l'etimologia, que comprendria la Castella originària (Burgos, La Rioja) i Navarra, s´inicià una lenta expansió per tota la Península Ibèrica. Però curiosament, creuant les dades de població provincial i d'individus amb Ibáñez com a primer cognom (totes obtingudes a partir dels censos de l'Institut Nacional d'Estadística del 2017 (1)), es pot observar que la distribució dins de l'estat és desigual i sembla seguir un cert patró.

Com es podria esperar, la major freqüència del cognom es dona al voltant de la seua zona d'origen, en províncies com Burgos (3,601 ‰), La Rioja (4,126 ‰) i Navarra (2,668 ‰), de segur que en aquesta última el percentatge és major en la part sud, més acostada a la ribera de l'Ebre. Aplegant a ser en Palència del 4,385 ‰, convertint-se així en la segona província amb major proporció de portadors de l'Ibáñez. De la primera ja en parlarem un poc més endavant. Les províncies que limiten pel nord amb aquest nucli originari mostren una menor expansió del cognom, però així i tot important: Cantàbria (2,554 ‰), Alaba (2,388 ‰) i Biscaia (1,550 ‰).
També és esperable la relativa alta proporció de portadors en les zones d'expansió natural cap al sud de l'antic Regne de Castella: Sòria (1,855 ‰), Guadalajara (1,119), Conca (0,990 ‰), Albacete (2,058 ‰) i Múrcia (2,163 ‰). Seguida d'una via est-oest: Almeria (2,108 ‰), Granada (1,922 ‰), Jaén (1,641 ‰) i, curiosament deslocalitzada, Cadis (1,679 ‰).

I la primera província amb major freqüència? Doncs, es tracta de la de Terol (4,665 ‰). La prova viva de la segona via de migració dels Ibáñez/Ivànyes i de molts altres cognoms castellans cap al Regne de València.
I és que el Regne d'Aragó va veure limitada més temps que la resta de regnes de la península l'expansió cap al sud per la força de la Taifa de Saragossa. Quan aquesta es va afeblir, les noves i fèrtils terres de la conca de l'Ebre quedaren llestes per ser colonitzades per cristians vinguts del nord del regne o procedents del nucli originari del cognom (Castella, Navarra), en una ruta cap el sud-est que seguia el curs del riu cap a la Mediterrània. Després, simplement anà seguint el procés de la conquesta en el Regne d'Aragó per Terol i, també en el Regne de València per part del rei Jaume I: Castelló (3,615 ‰) València (2,431 ‰).
Dins del regne, la província d'Alacant  (1,396 ‰) és on la proporció es més baixa, segurament per una mescla de condicionants varis: inicialment va ser un territori amb importants borses de població hispanomusulmana (que va ser substituïda segles després per repobladors mallorquins i d'altres llocs), la presencia cristiana en molts llocs va ser crònicament baixa i, sobretot, estava poc vertebrada. La via principal de comunicació del regne de nord a sud corria per l'interior de la mateixa (lloc on ha quedat fossilitzat la variant  Iváñez del cognom) buscant les terres del sud del Regne de Castella on tornarien a unir-se les dos corrents dels Ibáñez/Ivànyes, quedant la costa connectada per vies secundàries o via marítima. A més, va estar partida en dues parts fins el regnat de Jaume II, més de cinquanta anys després de la conquesta.

Tot el que s'ha comentat abans és a partir d'un foto fixa actual en la que no hem tingut en compte els moviments poblacionals que han hagut des d'aquells temps. Es ben sabut que València a sigut el punt d'emigració preferent de la gent de Terol. I no diguem res de l'emigració cap a les capitals dels anys 50-60-70 del s. XX, observeu en el mapa les concentracions puntuals més altes a Barcelona i Madrid.

I no puc acabar el relat sense deixar de proposar una altra teoria en la qual la via d'expansió hauria sigut quasi únicament a través de l'Ebre, seguint pel Regne de València i continuant per la via interior cap al sud del Regne de Castella. En la resta de províncies sols hauria hagut una difusió "passiva".

Concretant dades en el Regne de València, ja  tan prompte com el 1244 el trobem a Morvedre (Sagunt) i no serà fins el 1263 que tindrem la primera referència a l'actual província d'Alacant, a Alcoi. Cap a finals del segle XIII està documentada la presència a Montesa, Vallada, València i Cocentaina (3). En la nostra zona costanera haurem d'esperar fins finals del segle XIV per tenir notícies, pel senzill motiu que els arxius anteriors a eixa època s'han perdut, tant els municipals com els senyorials.
Cosa que no  vol dir que  de tant en tant aparega una nova dada. Com seria la donació el 21 de maig del 1271 per part de Jaume I a Dominico Iuaynes de 15 jovades de terra en Alcahul (El Cau), entre Albenyen (Binyent) i Almozorot (Mazarof) (2). Va ser efectiva? És aquest el precursor de tots els Ibáñez/Ivànyes del terme? No ho sabem. Però sí que sembla haver un consens en què l´arribada de colons en els primers moments després de la conquesta i fins que no acabà la segona revolta d'Al-Azraq el 1277 fou prou baixa (4).
La presència de dos caps de família a Gandia en 1373 i tres a Xàbia en 1381 ens pot fer pensar que el seu establiment a la comarca fou a finals del s. XIII o, més probablement, en la primera meitat del s. XIV.

 Bibliografia:
(1) www.ine.es
(2) BURNS, Robert Ignatius, Diplomatarium IV, Princeton University Press, 2007, p. 219
(3)  GUINOT RODRÍGUEZ, Enric, Els fundadors del Regne de València, València, 1999, Vol I p. 419, Vol II p. 513-514.

(4) TORRÓ, Josep, El naixement d'una colònia, València, 2006, p. 109-125.