Etimologia del cognom Ibáñez-Ivànyes

Sobre l'etimología d'aquest cognom hi ha diverses hipòtesi. Vàries li donen un origen netament basc, ja que en general tots aquells que comencen amb “i” s'associen amb un origen bascoide (per ex. Iborra, Ivars). Una d'elles diu que ve d'ibai (riu, en basc) i un altra que deriva de bañez (terres de pastura, en basc).
Però, la que té més seguidors i pareix més sòlida, és la que diu que derivaria del grec Iohannès (el nostre Joan actual). Nom que no apareixeria en la Hispània romana fins a la seua cristianització. Però com Iohannès acabà convertint-se en Ivan? En un principi i per evolució acabà escrivint-se Ivan, però es pronunciava /jwan/ “iuán” (1). Es pot observar que la pronúncia no és molt allunyada del nostre Joan /ʒoan/. I és que la fonètica del castellà de l'edat mitjana era més pròxima, del que podríem pensar, a la del valencià. Així, en general donà lloc a Juan /xwan/. Però, certes zones, d'escassa llatinització i de proximitat al basc (orient càntabre, nord de Burgos, La Rioja, Baixa Navarra), l'evolució fou diferent. Ja que en aquest últim idioma el so /v/ no existix, sols el /b/ (3). Cosa que poc a poc, per adaptació a un idioma on la /w/ no es podia pronunciar, va transformar Ivan /jwan/ en Iban /iban/.

Pel que fa al patronímic “-ez” (2, 4), alguns li atribuïxen un origen romà. Encara que la majoria d'investigadors pensen que es tracta d'un sufixe de gènesi preromana, l'absència d'aquest en altres llengües i la presència en topònims d'època prellatina pareixen recolzar esta suposició. De fet, l'“-ez” encara sobreviu en el basc amb valor possessiu o modal. Siga com siga, va ser a l'època visigòtica quan es va consolidar, estant ja estés entre els segles VIII i IX a Navarra. Passant al castellà-lleonés en l'època d'influència de Navarra sobre Castella del s. IX al s. XI. A més, cal tenir en compte que la grafia “z” es pronuncià com a /s/ fins el s. XVII. Tot açò parlant del castellà estàndard, ja que en algunes zones encara es manté la pronunciació antiga (per ex. Andalusia). Així, estaríem parlant d'un cognom patronímic, que significaria fill (-ez) d'Ivan/Iban.

En resum, el cognom a principis de l'edat mitjana segurament seria Ivannez o Ivanneç /jwaɲes/ “iuányes”. Aquesta primera forma és la que viatjà fins nosaltres, reflectida en els primers registres com Yvànyes (a). Mentre en el castellà, per l'evolució interna abans esmentada, acabaria en Ibáñez. Forma que, després del Decrets de Nova Planta (1707), suplantaria la nostra. Sinó hui parlaríem dels Ivànyes, seguint la mateixa evolució d'Yvars a Ivars.De fet, en algunes poblacions de l´interior de la província d´Alacant, curiosament associades a la via interior que ha vertebrat el país des de temps immemorials, es troba encara viu el cognom Iváñez.

Nota:
(a) revisant el registres de de la Cort de Justícia de Cocentaina (5) ens trobem tant a persones amb el Ivànyes com a cognom (Paschual Yvaynes), com  d'altres en que és pròpiament el nom de pila (Yvaynes Ezquerdo). Açò ens podria dur a una altra hipòtesi més senzilla, aquella en la qual algun fill podria haver pres com a cognom el nom de son pare, aquell derivat del Ioannes llatí. Pot ser en algun cas siga certa, però pense que tenint en compte la seua distribució i dispersió, que veurem en l'entrega següent, queda com a una proposta poc probable.

Fonts documentals:

(1) http://entrellum.catosferics.cat/category/ibanez/

(2) http://hispanismo.org/geografia-y-etnografia/3605-el-patronimico-castellano-en-ez.html

(3) http://es.wikipedia.org/wiki/Betacismo

(4) http://es.wikipedia.org/wiki/Patronímico
(5) Ponsoda Sanmartín, Joan J., El català i l'aragonés en els inicis del Regne de València segons el llibre de Cort de Justícia de Cocentaina (1269-1295), 1996, p. 48-84